El cavaller de Merola

Aquell dia, a palau tot era festa i alegria. Els sarraïns s'havien redit i el rei Jaume I havia entrat victoriós a la ciutat de València. Les principals dames de la cort no cabien a la pell de contentes: després de tanta guerra tornarien a veure els seus marits i fills.

La frisança i el neguit d'aquestes dames eren tan grans que van anar a veure la reina:

- Us imagineu, Majestat, quina sorpresa no tindrien els nostres cavallers si els anàvem a rebre?

Tal dit, tal fet. No s'ho van pensar pas dues vegades. Sense dir-ne res a ningú, reina i dames de la cort van posar-se en camí fins arribar al mateix límit de les terres cristianes i, quan se'n van voler adonar, els sarraïns les havien envoltades per tots cantons.

- Pobres de nosaltres! - es lamentaven.

- Aquests moros ens faran presoneres!

Per sort el cavaller de Merola s'havia adonat de tot i, tement del que pogués passar a la reina i a aquelles dames imprudents, les havia seguides d'amagar amb els seus homes. La lluita va ser ferotge i sagnant, com ho eren totes en aquell temps, en què els cavallers lluitaven només amb l'espasa i la força del seu braç; però gràcies al coratge i valentia del cavaller de Merola els moros van fugir i les dames foren salvades del perill.

Quan el bon rei En Jaume I ho va saber, va voler recompensar el cavaller de Merola com es mereixia:

- Demana'm el que vulguis i t'ho concediré -digué el rei.

- Senyor - va respondre el cavaller Merola -, és deure de tot cavaller servir sempre el seu rei sense esperar-ne res a canvi. Per això no vull ni terres, ni cavalls, ni riqueses. L'únic cosa que voldria de debò és una de les cinc barres del vostre escut.

I fou així com l'escut de Catalunya es va quedar només amb quatre barres. La que hi falta, des de llavors, pertany a l'escut del cavaller de Merola.

Comentaris