El castell de Gósol

El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vasalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s'estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.

El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s'estimava com les ninetes dels seus ulls. El senyor tenia un servent jove i gallard, valent i gentil com cap d'altra mai s'hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. al força de molt anar l'un i l'altra a passar estones a la torre a veure's i conversar, de la conversa va venir la franquesa i de la franquesa l'enamorament.

Quan el senyor de Gósol es va adonar que la seva filla festejava d'amagat amb el seu servent en va tenir un gran disgust, ja que de cap manera no podia tolerar que la seva filla única, per molt que l'estimés, no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang i a la seva nissaga. Per tal d'evitar tota complicació, decidí casar ràpidament la seva filla amb el senyor de Lledurs, que ja alguna vegada li havia fet indicacions en aquest sentit. I per gosat i atrevit féu tancar el servent en la presó més fosca del castell.

Van celebrar-se unes bodes molt pomposes i galanes, com pertocava a persones de tanta categoria. I perquè en ocasió d'unes festes tan grans no hi hagués ningú al castell que hagués de plorar, la núvia va demanar al seu pare que tragués de la presó al servent. El senyor va escoltar la demanda de la seva filla i va donar llibertat a tots els presos que tenia tancats.

El senyor de Lledurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afecció boja per la cacera i només pensava en isards, cérvols, senglars, óssos i altres feres. Es passava el dia caçant i moltes nits dormia fora de casa. I quan hi era gairebé no obria boca i només pensava en la seva fal·lera. Tant és així que al cap d'un any de matrimoni no havia tingut amb la seva esposa una dotzena de converses una mica llargues. Aaquesta fredor feia molt més viu en el cor de la dama el record del seu primer amor amb el servent, que seguia estimant calladament.

Heus aquí que, al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s'encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l'encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s'hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n'adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bofetada al minyó que tot va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l'espasa, es tirà damunt del senyor, el féu caure a terra i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El fadrí se'n va anar i no va tornar mai més al castell.

Feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d'un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells. Ja lideien l'Avi Porc. Quan l'animal es va veure sol perquè li havien mort tota la companyia, va tornar-se encara més terrible que abans, i no es limitava a atacar el bestiar, sinó que s'encarava amb la gent, sobretot amb els infants i la gent jove, i havia mort i esquarterat diverses persones. Era l'estrall de totes aquelles muntanyes i la gent no gosava sortir en despoblat. Calia prendre un bon determini per tal de veure si es podia matar aquella fera terrible.

Els caçadors més decidits de la contrada es van reunir i van decidir cridar més gent per fer-hi una bona batuda. Fixaren un dia i van comparèixer caçadors de tot arreu, perquè la fama de la bèstia que anaven a caçar eera molt estesa. Tothom creié que el millor caçador de tots era el senyor de Lledurs, i decidiren fer-lo capità de la cacera.

El senyor de Gósol féu veure al seu gendre que era ,assa eixut i adust amb la seva esposa, que era convenient que la convidés a anar amb ell a la cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de llurs esposes i filles. I el senyor de Lledurs, que s'estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva muller, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s'estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, puix que des d'allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allí va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d'ella perquè tenia tota l'atenció i tot l'afany posats en la cacera.

Caçadors, cavalls, gossos, corns, trompetes, tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Per tota aquella contornada ressonava un gran brogit de la gran gentada que anava i venia i que es bellugava a desdir dirigida pel senyor de Lledurs. Entres tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d'on s'ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l'altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quean es va veure acorralat. Quan el senyor de Lledurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i am set pams d'ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va esquarterar la pobre dama de Gósoli, llesta la malifeta, va fugir per l'altra banda del riu sense que ningú el molestés per res, ja que entre els c´çadors va estendre's un gran pànic i una gran confusió.

Al cap d'una mesada va córrer la veu que s'havia trobat el senglar mort d'una gavinetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la nova a coneixement del senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la béstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit ell hi va anar, va reconèixxer el ganivet que la fera tenia clavat al cor i va veure que era del seu servent galant de la seva filla. S'estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enrunat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:

 

- Ai, pares que teniu filles!,

no les caseu a disgust,

no els hi doneu un marit,

com el senyor de Lledurs.

 

A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l'Avi Porc, que correspon a l'indret on, segons la tradició, s'aixecava el pont teatre de la llegenda.

 

 

 

 

Font d'informació	Pedraforca màgic, Isabel Artero i Novella, Farell editors, 2001.
Observacions	Font de la llegenda: Amades (1950). Li fou contada per en Josep Canals, de Sant Julià de Cerdanyola al 1925; explicat actualment per Eva Tomás, Carles Vila i Lluís Vila, de Gósol.
Llegendes relacionades	La donzella de Saldes, el Castell de Josa, Els cavallers de Cortils,El castell de Saldes i els moros
Població	Gósol

Centra els elements al mapa

Comentaris