Volta per les Canals de Catllarí

L’any 1908, es va fer la primera sortida als Rasos de Peguera per provar un nou esport: l’esquí. Per donar servei a la creixent popularitat d’aquest esport, l’any 1933 es va construir el refugi dels Rasos de Peguera seguint l’arquitectura alpina de l’època. En aquells temps, els accessos eren molt més difícils que ara. En cotxe, només es podia arribar fins a Campllong i, a partir d’allà, s’havia de pujar a peu o amb mula. La carretera actual es va construir als anys 70, en el mateix moment en què es va fer l’estació d’esquí, destinada a un públic eminentment familiar. L’any 2004, fruit de la manca de neu i de les dificultats en trobar finançament per a la seva modernització, es va tancar l’estació. Actualment, a l’hivern, s’ofereixen diverses activitats de neu, especialment esquí nòrdic i raquetes de neu.

La ruta que es proposa utilitza el refugi com a punt de partida per explorar una zona pràcticament desconeguda pel gran públic però que val la pena conèixer: les Canals de Catllarí.

Descripció:

La ruta s’inicia davant mateix del refugi, seguint la carretera cap amunt. Cal seguir les marques grogues i blanques del PR-C 73. Només de començar cal creuar la carretera on trobarem un camí que porta a la font de Calders, una font arranjada i un bon lloc per omplir les cantimplores abans de començar la ruta o per refer-se de l’esforç, al final. El nostre itinerari s’enfila en línia recta fins a les instal•lacions d’esquí, tallant els revolts de la carretera amb un fort pendent. Un cop a dalt, baixa primer per pistes forestals i després per prats fins al coll de Peguera. Aquest tram ens obsequia amb unes impressionants vistes d’Ensija. A l’apropar-nos al coll, es nota un canvi de paisatge; en comptes del bosc de pi negre, ens trobem amb un paisatge ondulat, amb restes de camps de patates

-avui prats- .És un bon lloc per trobar flors a la primavera i a l’estiu (abans que arribin les vaques !) i bolets a la tardor. Abans del coll, abandonarem les marques grogues i blanques del PR per seguir les marques grogues de la xarxa de senders del Berguedà.

El coll de Peguera és una de les portes d’entrada a les Canals de Catllarí i el nostre itinerari tomba a l’esquerra per baixar per un camí de bosc. Entre els pins i els faigs, encara queden uns quants avets, alguns de gran alçada. La ruta segueix baixant pel bosc, ara per antigues pistes, fins a creuar el torrent de Risclaire i pujar per un lloc anomenat Collet del Prat. Just abans d’arribar al coll, un mur baix de forma quadrada i tapat d’herba constitueix una de les poques restes de la casa. Creuem els camps i emprenem el descens per un camí sinuós i d’antiguitat indubtable que ha estat restaurant recentment. Entre els arbres podem veure la Casa Grossa, des de la qual es domina tota aquesta vall.

La ruta creua el riu Tec. Aquí, al costat del riu i prop de la bauma del Cavaller, és un bon lloc per reposar, amb molta ombra a l’estiu i amb la remor de l’aigua del riu de fons. A les zones d’aigües tranquil•les, encara es poden veure tritons pirinencs caminant pel fons. A la bauma del Cavaller, un bonic camí que puja pels bosc ens portarà fins la Casa Grossa. Una vegada davant de la casa, s’aprecia plenament la seva grandària, fruit de successives ampliacions.

Tota la vall és un enclavament del municipi de Montmajor. El seu origen es remunta a la compra de la finca a un noble per part d’un comerciant de Montmajor al segle XIV. Va començar com una torre medieval -encara es pot veure a la part nord- que ara es troba integrada amb la resta de la casa. També hi ha un pou i la casa del masover, que es va construir quan l’amo se’n va anar. Les arcades que voregen la façana sud van ser un caprici del propietari, que el dugué a la ruïna. En l’època final de l’ocupació, després de la guerra civil, el masover va passar a viure a la casa principal, amb una brigada de peons que treballaven els camps i els boscos de la vall.

Des de la casa, la ruta torna a baixar al riu i puja pels prats fins a l’església romànica de Sant Martí de les Canals i la casa annexa, encara dempeus, anomenada l’Església. Per pistes forestals, la ruta es va endinsant a la vall. Aquí hi havia una petita comunitat. A més de l’Església hi havia Cal Tany,ara tapada pels arbres i La Torre, de la qual encara es poden veure les ruïnes al costat d’un turonet que té restes d’un petit castell del qual la casa agafa el seu nom. També hi ha el molí –les seves restes es troben a sota de la casa Grossa- i altres estructures més antigues, avui perdudes pel bosc.

A mesura que anem remuntant la vall i les vistes s’amplien veiem tota l’olla on es troba la vall i, al darrere, la serra d’Ensija. Novament, és un bon lloc per la flora i les papallones a començaments d’estiu i els bolets a la tardor. Entrem en boscos de faigs i pins i les pistes i els camins ara són d’explotació forestal. Després de superar el darrer repetjó, arribem a la serra de Cal Jardí. Pugem pel llom fins a desviar-nos per un llarg camí de flanqueig que ens porta fins al refugi. Després de les darreres pujades, el camí ofereix un descans merescut ja que pràcticament no té pendent i a més passa per boscos que donen ombra.

Canviem de vessant. Ara veiem la serra de Tossals i la vall de Lord. Finalment, el camí baixa al coll de Comabona on recuperem les marques grogues i blanques del PR C-73 que ja no abandonarem fins al final de la ruta. Remuntem la vall en una suau pujada sota les arestes de les Llosanques, fins a sortir a la carretera, davant del refugi.

Documentació adjunta

• Track Cami de les Canals de Catllarí
• Catllarí WP
• Llibre de ruta Canals de Catllarí

Comentaris